La intel·ligència obeeix

Perquè la intel·ligència arriba a una ment que ja té història, emocions, valors i creences. I em pregunto fins a quin punt utilitza la seva capacitat per qüestionar-los o per defensar-los.

Pot un exèrcit de creences imposar-se a un argument ben fonamentat?

De vegades alguna cosa ens incomoda, ens atrau o ens indigna i, després, trobem una explicació que encaixa molt bé amb el que sentíem, de vegades massa bé.

La psicologia fa temps que estudia com les nostres creences i motivacions poden influir en el raonament. Llegint sobre això vaig trobar un estudi de 2026 amb 238 persones a Alemanya i l’Iran. Després de llegir textos amb posicions contràries, la informació que coincidia amb les seves creences prèvies quedava representada amb més força en la comprensió. ^[1]

Em va cridar l’atenció que allò que ja creien influís fins i tot en com entenien el que llegien. Quant d’això ens pot passar sense adonar-nos-en?

Un altre experiment, publicat el 2025 amb més de 1.800 persones als Estats Units, va observar que reflexionar sobre valors podia modificar després les creences sobre fets, segons l’orientació política prèvia. Els incentius econòmics per distorsionar aquestes creences no van tenir el mateix efecte. ^[2]

Em sembla una idea incòmoda: podem construir un bon argument sense haver revisat bé allò que defensem.

La intel·ligència pot convertir-se en una magnífica advocada. La qüestió és saber a qui defensa.

Però tampoc crec que pensar més serveixi de poc. Un estudi de Cognition de 2026, amb 504 participants, va trobar una relació petita entre la reflexió cognitiva i el raonament motivat. En temes polítics, els resultats apuntaven cap a menys biaix entre les persones que mostraven més reflexió. ^[3]

I un treball de 2025 amb 74 estudiants va observar activitat cerebral relacionada amb el control cognitiu quan una creença prèvia xocava amb la lògica d’una conclusió. ^[4]

Aquests resultats deixen preguntes obertes. A mi em fan pensar que potser podem revisar el que creiem, encara que ens costi acceptar una resposta que no ens agrada.

També hi veig una cara positiva. Una convicció pot portar-nos a investigar, imaginar una solució o intentar canviar alguna cosa que considerem injusta. Després caldrà comprovar si el que proposem se sosté.

Per això cada vegada m’interessa més saber què dirigeix tot el que una persona sap. I preguntar-me, també a mi, si intento comprendre alguna cosa o trobar raons per continuar creient el mateix.