El futur també es conjuga

Pot tranquil·litzar, donar confiança, fer sentir a algú que hi pertany. També pot tancar, etiquetar o reduir una persona a una cosa que potser mai no va triar ser.

El 2025 vaig trobar un article que es titulava precisament The power and pain of words. Analitzava com el llenguatge utilitzat amb pacients després d’una experiència mèdica adversa pot ajudar a reparar o, al contrari, augmentar el dany. ^[1]

Un altre assaig clínic del mateix any, fet en acompanyament espiritual hospitalari, va trobar puntuacions més baixes de símptomes depressius després de les consultes amb professionals amb formació en compassió. Una anàlisi exploratòria va relacionar part d’aquest resultat amb el llenguatge utilitzat, més inclusiu i orientat cap a l’altra persona. Aquesta relació no demostra per si sola quin efecte va tenir el llenguatge. ^[2]

Les paraules no són medicaments, però tampoc no són innòcues.

I la seva influència va més enllà de com ens fan sentir. La recerca sobre relativitat lingüística fa dècades que es pregunta fins a quin punt l’idioma que utilitzem participa en la manera com percebem i organitzem la realitat. Un article teòric publicat el 2025 proposa entendre el llenguatge, l’entorn i la cognició com a processos estretament entrellaçats. ^[3]

Aquí el llenguatge inclusiu em sembla interessant, no com a correcció formal, sinó com una pregunta molt bàsica: qui ens apareix al cap quan utilitzem una paraula?

Una revisió publicada el 2025 examina què influeix en les actituds envers el llenguatge inclusiu i en el seu ús. Recull factors com les creences sexistes, les normes socials i el context polític. A la introducció situa recerques prèvies sobre com el masculí genèric pot afavorir representacions mentals masculines i com les formes inclusives poden reduir aquest biaix. ^[4]

Això em fa pensar en una cosa que m’importa molt. Hi ha idees heretades que sobreviuen no només perquè algú continuï defensant-les. De vegades sobreviuen perquè continuen amagades en les nostres expressions, els nostres exemples, els nostres acudits o en les persones que imaginem automàticament quan algú diu «un científic», «un líder» o «una família».

Repetir una paraula no significa compartir tot el que històricament portava dins. Però tampoc no crec que puguem fer veure que el llenguatge no deixa empremta.

Estic convençuda que tenim una certa responsabilitat sobre les paraules que triem. No perquè canviar el vocabulari hagi de canviar màgicament el món. Sinó perquè les paraules participen en les nostres creences. Les creences influeixen en expectatives i decisions. I les decisions, repetides durant anys, sí que poden acabar canviant trajectòries. No sé si la ciència pot mesurar una cosa tan gran com el destí. Però cada vegada em costa més pensar que sigui indiferent com anomenem el camí que hi porta. Potser el futur també comença aquí, en les paraules que decidim continuar conjugant.